Adéu siau

Sense pensar-hi, ni saber-ho ni meditar-ho, m'he trobat davant d'aquesta retrobada melodia:

http://vimeo.com/80355585

I és que sí, ja va arribant l'hora de l'adéu siau, buscar l'horitzó entre tanta pols, i anar reprenent les mans dolces o aspres, però sempre fermes, de tots ells.

Tornar a posar paraules sobre aquest teclat, paraules que no siguin feina o més feina, paraules que em portin més enllà.

Adéu siau.

Fugint de Manhiça

Quan avui tornava cap a casa, ficada dintre d’una chapa absolutament suïcida, llegia gairebé desesperada la història d’aquell jove, jove i profundament enamorat, que entre por i valentia sortia de la Barceloneta per lluitar a la batalla de l’Ebre. Llegia aquesta història i les llàgrimes li feien uns sotracs que no la deixaven ni respirar. Al seu voltat, tot de gent estranyada, la mirava amb curiositat. El noi de la seva dreta, discretament, li ha dit si volia compartir amb ell la història que estava llegint, dient-li que així ell també coneixeria la seva religió. 

Perquè en aquest país no ploren mai? No és la meva religió, és la història de la meva terra  i em portaria moltes hores explicar-la.

I és que després de deu dies tan intensos, marxar de casa ha estat la clau per poder tornar-ne tranquil·lament, reconciliada amb aquest espai de pau i de família. Quan el trajecte ha acabat i ha pogut alliberar-se d’aquell espai tan hostil en el que no hi ha amics però tampoc enemics, s’ha trobat el poble buit. Tant buit, que l’única botiga que obra els diumenges estava tancada. Ha enfilat el camí cap a casa, aquell tros de carrer del que ja en coneix tots i cada un dels racons i dels secrets, esperant no trobar-se a ningú que li interrompés aquesta pau de diumenge(en aquest país, això de no ser interrompuda és gairebé impensable).

Els rituals de sempre: obrir la porta, mirar si hi ha electricitat, mirar si l’aigua funciona i saludar als veïns, que estaven preocupats després de tants dies lluny del poble. Aquesta pau retrobada i aquesta sensació de reconciliar-se amb el seu espai, han estat meravelloses. Recordava els darrers deu dies, més o menys, i la potència de tot el que ha sigut.

La vida a Manhiça és una vida en pau, tranquil·la i familiar. És despertar-se amb el gall que canta abans que soni el despertador. És treure el cap per dir bon dia als veïns i fer un gran passeig quan encara tothom s’està despertant. És no tenir electricitat quan la necessites, ni aigua quan et vols dutxar. És aprendre moltíssimes coses noves. És rebre gent que marxa, i aprendre a fer que els comiats siguin cada vegada menys dolorosos. És compartir-ho tot amb uns pocs que es converteixen en indispensables. És que no funcioni internet quan algú t’espera a l’altre costat de l’ordinador per dir-te que et troba a faltar.

Ningú va dir mai que la vida a Manhiça podria ser tan bonica i tan esgotadora, i que potser, aquesta combinació, és el que la fa una petita bombolla plena de boniques contradiccions.

Ipseidad

He posat fotografies noves per la casa. He arreglat la porta que des de sempre havia estat trencada. 

He amagat la roba d’abric i ja he tret la més lleugera. He posat els llibres a les prestatgeries, i hi tinc els llibres nous, els de poemes, els d’històries antigues, els de teatre. I he començat amb la prestatgeria dels libres que ja he llegit. Jo confesso que m’agradava la companyia de les mil pàgines. Trobo a faltar a l’Enric, la casa està més buida i molt més sola, i hi falta revolució. I al Guille, que ho fa tot somrient.

He escrit al Pau, perquè totes les coses importants de la vida m’agrada compartir-les amb el Pau. Em diu que estigui tranquil·la i que tot anirà bé. Llegeixo els contes que parlen d’esport, i em cauen llàgrimes quan neix la Noa. Ipseidad em fa venir ganes de tornar a escriure alguna cosa, perquè Ipseidad em fa recordar aquelles estones tan i tan boniques. 

I certa tranquil·litat m’omple avui el cos perquè demà tot pot canviar, però jo faré tot el meu camí com cada matí, i diré “bom dia, tudo bem?” a tota aquella gent que ja sap qui sóc, que ja coneix el meu nom, i sap on vaig i on visc. M’asseuré en aquelles incòmodes cadires mig trencades,  i com cada dia intentaré treballar. Després, segurament, em quedaré sense energia i no podré acabar res del que hagi començat a fer. I potser baixaré a Maputo i em trobaré amb la Miri, que no hi ha res que em faci més il·lusió avui. I agafaré aire, i l’abraçaré i li explicaré moltes coses i li faré moltes preguntes, moltes. I em donarà el meu llibre nou, per la meva prestatgeria de nova creació. I potser em poso molt i molt trista quan el llegeixi, però si ho faig pensaré en Lisboa.

Deu ser que la vida és una mica això, suposo. Intento estar molt atenta a totes aquestes senyals que tinc, intento saber agafar-les i pair-les, sobretot, amb una mica de tranquil·litat. 

L’Àfrica és el paradís de les contradiccions, no hi ha res prou senzill ni la complicació és mai massa, sempre pot ser-ho més.

Escoltar el silenci

En la pau i la tranquil·litat, aprenc i gaudeixo d’escoltar la nit. Els grills em fan certa companyia quan la nit s’acosta. El seu so absolutament regular, em transporta a la meva infància, a quantes vegades preguntava “què és aquest soroll?” i el pare em deia “grills” i jo no sabia que eren els grills. I quantes vegades vaig arribar a fer la mateixa pregunta...

Intento recordar si abans,abans d’arribar aquí, era capaç d‘estar-me sense fer res i sentir-me feliç per no fer res. Intento recordar-ho i no ho aconsegueixo. La societat del temps m’està quedant enrere, m’està resultant pesada i, a poc a poc, em sento lleugerament tranqui-la. 

El temps aquí es relatiu. No serveix per massa cosa, no té massa sentit.

És aquella hora en la que el sol va caient, quan la llum comença a fer-se costosa per llegir, quan més m’agrada estar-me sense fer res. Potser penso, o potser no. Escolto els animals i intento posar-los nom. Una gallina? Una granota? Mai he sabut reconèixer els sorolls dels animals, i segueixo sense saber fer-ho...

És aquella hora de la fresca, d’anar a buscar un mitjons i alguna cosa per tapar-me l’esquena. És aquella estona d’anar pensant en la cervesa de la nevera. És l’estona en la que el temps es pot parar, sense problemes. Després vindrà la nit, i buscaré el jersei gris i encendré els llums.

Sóc feliç d’haver après a estar sense haver de fer res. O si més no, sóc feliç d’estar-ne aprenent.

D'expulsions, una reflexió necessària.

Sabeu que la gent t’escup de la vida amb una facilitat acollonant?

M’explico: des que vaig posar els peus en aquest país (que,per cert, ahir va fer un mes!), poca gent m’escriu, em té en compte, em pregunta com estic i, sobretot, comparteix la seva vida amb mi. Sí, cadascú té uns mecanismes diferents per gestionar la vida, però sabeu com és d’estranya aquesta sensació?

Els meus pensaments i les meves preguntes són senzilles: com la gent pot prescindir de tu tan fàcilment? Com de poc important ets a la vida d’algú que d’un dia per l’altre és com si t’haguessis mort? És curiós perquè quan estàs marxant, la gent del teu voltant et diu “sobretot escriu” o “estarem en contacte segur eh!”....Sobretot escriu? Vull dir: podria fer un diari, escriure a un blog, fer un llibre o moltes altres opcions, però enviar e-mails que queden en una pèrdua de temps em sembla bastant absurd!

Si mai marxeu a viure fora ( en sé de més d’una que llegeix això que ja ho ha patit i ja ho hem parlat), descobrireu que sou absolutament prescindibles per alguna gent i bastant imprescindibles per altra gent ( si, aquí la nota més positiva de tots aquests pensaments). Potser també podreu comprovar com de bonic, gratificant i encoratjador és que la gent que estimes t’escrigui, t’enviï un petit missatge, t’expliqui les coses que li passen o li deixen de passar o sent o deixa de sentir. I que la vida és compartir des del cor, des de l’ànima, des de l’amor de veritat i la confiança mútua...quina és aquesta importància tan gran de la distància!

La vida passa. Aquí és tot nou. Una casa nova, amics i amigues nous, feina nova, un llit nou, rutines noves...I totes aquestes coses són sensacions noves i, a vegades, és bonic compartir-les i fer partícips als altres de com és la vida d’aquí, i els colors i les olors i els problemes i els paisatges i les platges i les persones i els somriures i...Jo vaig deixar d’estimar a la gent que m’estimo el dia que vaig agafar un avió, ni vaig deixar de necessitar-la ni de voler-la.

La distància pot servir per obrir cors o bé per tancar-los. Gràcies a qui els obriu, no sabeu quant i com d’important és aquesta confiança en la distància.

Gràcies a aquells/es que m’escriviu als matins quan aneu camí de la feina empenyent un cotxet o intentant no adormir-vos al metro després d’un cap de setmana dur; o qui em manté al dia de la revolució; o qui m’envia fotos i vídeos de les trobades familiars; qui em va dedicar una hora tan bonica per parlar ahir al matí; i qui avui m’ha donat tan bones noticies en primícia; i bé, dels pares i avis i germans que he de dir, que són incondicionals...; i a tots/es els que encara voleu la meva companyia i no m’heu fet fora de la vostra vida...

Seguim parlant de tu però, no pas amb pena.

Et pensem i et recordem, i ens faltes quan ens trobem per celebrar un aniversari, un viatge llarg, o un dia qualsevol...La teva absència ens ha fet retrobar-nos més, parlar-nos més i estar més units. La teva pèrdua i el teu record són la força d’aquesta família que mai no abandona, que mai no decau, que mai deixa de somriure.

Des d’aquest petit espai on visc ara, et recordo. Penso el que m’haguessis dit quan vaig decidir marxar “I què hi has de fer allà? Quina tonteria és aquesta de marxar? El que has de fer és quedar-te amb la família, estar amb la teva mare”. Jo et miraria amb un mig somriure i mai discutiríem. Jo t’acceptaria a tu i tu faries el mateix amb mi. I seguiríem la conversa, i passaria l’hora de dinar i també una estona de la tarda.

Si hi fossis, no t’agradaria que faltés a la missa que fem per tu, per recordar-te. Però quan em diguessis que hauria d’estar-hi, jo et diria que no em cal, que no em cal per recordar-te. I et i penso alegre, i discreta com tu erets, i senzilla. 

Avui ens acompanya un poema,com just ara fa un any. Des d’aquí,el tornaré a llegir per tu, i per tots.

Siguis on sigui, que sigui en pau.

Bienvenida

(Mario Benedetti)

Se me ocurre que vas a llegar distinta

no exactamente más linda

ni más fuerte

ni más dócil

ni más cauta

tan sólo que vas a llegar distinta

como si esta temporada de no verme

te hubiera sorprendido a vos también

quizás porque sabés

cómo te pienso y te enumero

después de todo la nostalgia existe

aunque no lloremos en los andenes fantasmales

ni sobre las almohadas de candor

ni bajo el cielo opaco

yo nostalgio

tú nostalgias

y cómo me revienta que él nostalgie

tu rostro es la vanguardia

tal vez llega primero

porque lo pinto en las paredes

con trazos invisibles y seguros

no olvides que tu rostro

me mira como pueblo

sonría y rabia y canta

como pueblo

y eso te da lumbre

inapagable

ahora no tengo dudas

vas a llegar distinta y con señales

con nuevas

con hondura

con franqueza

sé que voy a quererte     sin preguntas

sé que vas a quererme     sin respuestas.