Et pensem i et recordem, i ens faltes quan ens trobem per celebrar un
aniversari, un viatge llarg, o un dia qualsevol...La teva absència ens ha fet retrobar-nos
més, parlar-nos més i estar més units. La teva pèrdua i el teu record són la
força d’aquesta família que mai no abandona, que mai no decau, que mai deixa de
somriure.
Des d’aquest petit espai on visc ara, et recordo. Penso el que m’haguessis
dit quan vaig decidir marxar “I què hi has de fer allà? Quina tonteria és aquesta
de marxar? El que has de fer és quedar-te amb la família, estar amb la teva
mare”. Jo et miraria amb un mig somriure i mai discutiríem. Jo t’acceptaria a
tu i tu faries el mateix amb mi. I seguiríem la conversa, i passaria l’hora de
dinar i també una estona de la tarda.
Si hi fossis, no t’agradaria que faltés a la missa que fem per tu, per recordar-te.
Però quan em diguessis que hauria d’estar-hi, jo et diria que no em cal, que no
em cal per recordar-te. I et i penso alegre, i discreta com tu erets, i
senzilla.
Avui ens acompanya un poema,com just ara fa un any. Des d’aquí,el tornaré a
llegir per tu, i per tots.
Siguis on sigui, que sigui en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada