Ipseidad

He posat fotografies noves per la casa. He arreglat la porta que des de sempre havia estat trencada. 

He amagat la roba d’abric i ja he tret la més lleugera. He posat els llibres a les prestatgeries, i hi tinc els llibres nous, els de poemes, els d’històries antigues, els de teatre. I he començat amb la prestatgeria dels libres que ja he llegit. Jo confesso que m’agradava la companyia de les mil pàgines. Trobo a faltar a l’Enric, la casa està més buida i molt més sola, i hi falta revolució. I al Guille, que ho fa tot somrient.

He escrit al Pau, perquè totes les coses importants de la vida m’agrada compartir-les amb el Pau. Em diu que estigui tranquil·la i que tot anirà bé. Llegeixo els contes que parlen d’esport, i em cauen llàgrimes quan neix la Noa. Ipseidad em fa venir ganes de tornar a escriure alguna cosa, perquè Ipseidad em fa recordar aquelles estones tan i tan boniques. 

I certa tranquil·litat m’omple avui el cos perquè demà tot pot canviar, però jo faré tot el meu camí com cada matí, i diré “bom dia, tudo bem?” a tota aquella gent que ja sap qui sóc, que ja coneix el meu nom, i sap on vaig i on visc. M’asseuré en aquelles incòmodes cadires mig trencades,  i com cada dia intentaré treballar. Després, segurament, em quedaré sense energia i no podré acabar res del que hagi començat a fer. I potser baixaré a Maputo i em trobaré amb la Miri, que no hi ha res que em faci més il·lusió avui. I agafaré aire, i l’abraçaré i li explicaré moltes coses i li faré moltes preguntes, moltes. I em donarà el meu llibre nou, per la meva prestatgeria de nova creació. I potser em poso molt i molt trista quan el llegeixi, però si ho faig pensaré en Lisboa.

Deu ser que la vida és una mica això, suposo. Intento estar molt atenta a totes aquestes senyals que tinc, intento saber agafar-les i pair-les, sobretot, amb una mica de tranquil·litat. 

L’Àfrica és el paradís de les contradiccions, no hi ha res prou senzill ni la complicació és mai massa, sempre pot ser-ho més.