Sabeu que la gent t’escup de la vida amb una facilitat acollonant?
M’explico: des que vaig posar els peus en aquest país (que,per cert, ahir
va fer un mes!), poca gent m’escriu, em té en compte, em pregunta com estic i,
sobretot, comparteix la seva vida amb mi. Sí, cadascú té uns mecanismes diferents
per gestionar la vida, però sabeu com és d’estranya aquesta sensació?
Els meus pensaments i les meves preguntes són senzilles: com la gent pot
prescindir de tu tan fàcilment? Com de poc important ets a la vida d’algú que d’un
dia per l’altre és com si t’haguessis mort? És curiós perquè quan estàs marxant,
la gent del teu voltant et diu “sobretot escriu” o “estarem en contacte segur
eh!”....Sobretot escriu? Vull dir: podria fer un diari, escriure a un blog, fer
un llibre o moltes altres opcions, però enviar e-mails que queden en una pèrdua
de temps em sembla bastant absurd!
Si mai marxeu a viure fora ( en sé de més d’una que llegeix això que ja ho ha
patit i ja ho hem parlat), descobrireu que sou absolutament prescindibles per
alguna gent i bastant imprescindibles per altra gent ( si, aquí la nota més
positiva de tots aquests pensaments). Potser també podreu comprovar com de
bonic, gratificant i encoratjador és que la gent que estimes t’escrigui, t’enviï
un petit missatge, t’expliqui les coses que li passen o li deixen de passar o
sent o deixa de sentir. I que la vida és compartir des del cor, des de l’ànima,
des de l’amor de veritat i la confiança mútua...quina és aquesta importància
tan gran de la distància!
La vida passa. Aquí és tot nou. Una casa nova, amics i amigues nous, feina
nova, un llit nou, rutines noves...I totes aquestes coses són sensacions noves
i, a vegades, és bonic compartir-les i fer partícips als altres de com és la
vida d’aquí, i els colors i les olors i els problemes i els paisatges i les
platges i les persones i els somriures i...Jo vaig deixar d’estimar a la gent
que m’estimo el dia que vaig agafar un avió, ni vaig deixar de necessitar-la ni
de voler-la.
La distància pot servir per obrir cors o bé per tancar-los. Gràcies a qui
els obriu, no sabeu quant i com d’important és aquesta confiança en la
distància.
Gràcies a aquells/es que m’escriviu als matins quan aneu camí de la feina
empenyent un cotxet o intentant no adormir-vos al metro després d’un cap de
setmana dur; o qui em manté al dia de la revolució; o qui m’envia fotos i vídeos
de les trobades familiars; qui em va dedicar una hora tan bonica per parlar
ahir al matí; i qui avui m’ha donat tan bones noticies en primícia; i bé, dels
pares i avis i germans que he de dir, que són incondicionals...; i a tots/es
els que encara voleu la meva companyia i no m’heu fet fora de la vostra vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada