Tu, que potser sóc jo.

Corre. No giris el cap. Mai.

Crida, avui és el dia.Et sentirà tothom i ningú et farà cas.

Plora, i que les llàgrimes et caiguin per la cara i els mocs et sortin amb força.

Salta. Com quan eres petit i no tenies vergonya, i no tenies por, i no tenies recança. Quan no sabies qui era ell ni qui era ella.

Escup el que tens que et fa dormir malament. Treu el neguit, i la por, i el fàstic, i la ràbia. Treu l'amor, que tampoc et deixa dormir si no el poses sobre la safata de la teva petita mà.

Mira el que hi ha davant i no deixis que la foscor et tapi el que hi ha, la bellesa, la màgia. La vida.

Estira la mà i intenta agafar els avions, els globus i els núvols que des de l'espai et sobrevolen. Són els teus somnis, els que sovint deixes tancats a la caixa del sensesentit.

L'hortizó es perd i deixa de ser res. On les onades trencaven, sota la lluna, sobre les pedres de la platja.

Em banyaré al mar, i el meu cos tindrà gust a sal.

Tic-Tac.

Avui he posat piles al rellotge. L’inici d’un nou camí.

Un rellotge sense piles és com un cor sense batec, com una bufanda sense coll, com una obra de teatre sense actors. Un rellotge sense piles és el temps aturat, la vida callada, els poemes silenciats, les cançons mudes.Un rellotge sense piles és la por a la vida.

Tic-tac.

Tic-tac.

El tic-tac és sempre: ara, quan entro a casa, sento el soroll de les agulles; i quan cuino; i quan llegeixo; i quan estenc la roba; i quan rento els plats; i quan escric. Fins i tot, mentre dormo en sento la companyia. Ara sempre el tic-tac.

El dia que s’acabin les piles del rellotge, serà el dia de no dormir.

Tic-tac.

Els peus damunt la sorra.

Aquest diumenge ha estat fred. Ara el brou s’escalfa a la cuina, i jo des d’aquí, sota el llum de taula, envoltada de la manta vermella, sento l’olor que s’escapta entre la porta que tanca malament.

Al carrer no se sent gent, i, fins i tot, sembla que les campanes de Santa Maria del Mar resten silencioses. L’escalfor de l’estufa, que, molt saviament el Quim em va regalar tot just quan el fred començava a arribar, m’ajuda a sentir-me segura entre aquestes parets. Avui escric paraules sense sentit, frases senceres que no em porten a res nou. Discursos vells, apresos i ja inservibles. Esperava que el meu pols insegur em sorprengués amb noves paraules. Però no ho fa.

El Cesk em fa una mica de companyia. Molt de fons, cançons escollides per diumenges freds.; per aquest diumenge fred. El telèfon no sona, els poemes no serveixen, els viatges imaginats queden lluny, els somnis són mentides i les paraules records. 

Apago el foc. Avui no hi haurà cap història bonica abans d’anar a dormir, de nòies  mb grans somriures, de paisatges africans…

I escriurem que no ens pendran mai més la vida.