Esperava amb paciència a la porta del teatre. Feia un dia mig plujós i mig fred, d’aquells que no saps si vestir-te d’estiu o d’hivern, si tapar-te els peus o deixar-los destapats. I mentre jo pensava si m’havia posat o no la roba i el calçat adequat, al meu costat en Joan espera una mica menys preocupat per la roba que s’ha posat, i va mirant a tot arreu, movent les rodes de la seva cadira cap un costat i cap a l’altra.
Em demana l’hora un parell de vegades, i cada vegada he de remenar la bossa blanca per trobar el telèfon i poder-li contestar. Després d’aquests minuts, que no són masses però sembla que per ell són una eternitat, arriba amb velocitat l’Ignasi, fent la seva cadira molt ràpit.
En Joan somriu, com si de cop tots els grans perills i les grans pors de la vida s’esfumessin. Jo també somric, volent creure que quan la persona a qui espero arribi, també els perills i les pors de la meva vida s’esfumaran.
S’acosten l’un a l’altre fent maniobres, es fan un llarg petó, i es regalen un somriure gran i honest. I es preparen per entrar cap a dintre.
En Joan, que evidentment no sé si es diu Joan però a mi m’agrada dir-li Joan, em guinya l’ull discretament:valia la pena esperar.
