M’assec a la taula de sempre, al bar tranquil de sempre, i demano una cervesa ben fresca. Darrerament m’han fet recordar la importància de saber i poder aprofitar bé el temps, de la importància de gaudir de les coses boniques sense presses.
M’he tret la jaqueta tranquil•lament, pensant en aquelles setmanes properes en la que la vida no corria i mirava pel•lícules antigues, en blanc i negre i petons discrets. Observo al meu costat amb poca discreció, per saber amb qui (no) estic.
A prop, dues noies es retroben amb absoluta discreció. Tanta, que em sorprenc. S’abracen, s’estimen i es besen. Discretament. Tímidament. Separen els seus cossos que ara es toquen lleugerament. S’observen. Ha passat molt de temps des de la darrera vegada que es van trobar, segur. D’aquella vegada que es van besar que es van tocar, que es van observar.
Li cauen llàgrimes, també discretes. Des del davant, la noia rossa amb la pell fràgil li agafa la mà amb franquesa. S’estimen més que mai, més que avui al matí. I els seus cossos estan més lluny que mai.
Amb un portuguès que, certament, costa d’entendre, una li diu a l’altra que és molt feliç. La mirada se me’n va cap a elles, just en el moment en el que les seves tasses de vi s’ajunten, de la mateixa manera que ho han fet els seus cossos al trobar-se. Somric, i la noia rossa de pel fràgil em torna el somriure.
Aquesta nit s’observaran moltes hores més. Dormiran sense roba sota l’escalfor d’algunes mantes velles. Parlaran abans d’adormir-se, després de fer-se l’amor, d’acariciar-se. A mitja nit, es donaran la mà sense que adonar-se que,el que estan fent, és unir-se cada vegada més.
I al matí, encara sense roba, una s’acostarà a l’altra, l’abraçarà. I s’ompliran de petons.
Bon dia, i seguiran dormint, discretament.
