Quan era petit jugava a amagar-se entre els gira-sols. Corria imparable com si algú el perseguís, com si la sensació de la grandesa de la vida ja fos amb ell. S’aturava i mirava enrere, somrient, amb els cabells rossos que li queien a la cara. Li brillaven els ulls amb força, energia i felicitat. Mai tenia por, ni de perdre’s ni de caure’s. Era valent, molt valent.
Esperava amb impaciència el cap de setmana, o el dia que hi havia reunió familiar. Es despertava d’un salt sense deixar que els pares dormissin massa més estona. Era com si fos el dia de reis, un dia especial i irrepetible. Esmorzava assegut al sofà, i es mirava al seu germà tot pensant que anava a poc a poc, que si el petit no hi fos podrien marxar abans i aprofitar més el dia. Però a la vegada li agradava que hi fos per poder fer-li aprendre coses noves i divertides. Quan ja estava llest, es posava la motxilla amb les seves coses a dintre i s’esperava davant la porta, preparat per sortir. Era impacient, mai podia parar quiet.
Agafaven el cotxe i feien la carretera fins a Arenys per la costa. Ell, evidentment, amb la cara recolzada sobre la finestra mirant tot el que deixaven enrere: els trens, el mar, la umbrela que mig volava, una noia passejant un gos....No entenia perquè tot anava tan ràpid, perquè tot passava sense prou temps a mirar-s’ho més estona. De tant en tant, aixecava la cara de la finestra i es mirava la mare que conduïa: “quan falta?”, li preguntava. I sempre rebia la mateixa resposta: “5 minuts fill, 5 minuts i ja hi som”. Sabia que no era veritat, tot i no saber quant temps eren 5 minuts, però ja havia entès que era la manera que tenia la seva mare de dir que no quedava gaire estona per arribar. I ell ho agraïa. Quan feia això, aprofitava i es mirava l’Arnau que seia a la seva esquerra, encara massa petit per preguntar quanta estona faltava per arribar. De fet, no sabia ni on estaven anant! I així anaven fent fins arribar, per fi, a la rotonda que ell ja reconeixia per agafar el trencall que els portava fins el Mas. El Mas era una casa vella i gran que la família havia comprat feia anys; allà feien totes les trobades familiars. Quan la seva mare aturava el cotxe, ell encara havia d’esperar que li obrissin la porta. Un salt ben gran i ja començava a córrer.
Aquell era el millor moment: arribava al camp de gira-sols i només en sortia quan ja sentia gana. Era com una aventura d’herois i ell, per suposat, n’era l’heroi principal.
Ara, al caps de bastants anys, fa sovint el mateix camí. És ell qui condueix la seva vella furgoneta fins arribar al Mas. A vegades porta alguna noia asseguda a la seva dreta, a vegades hi va sol o amb l’Arnau. Segueix tenint el mateix neguit tot pensant en l’arribada. Li agradaria poder recolzar la cara a la finestra del darrera i observar el paisatge, com feia anys enrere. Ara, per compensar, xiula les cançons d’aquell disc que tant li agrada i fa així va fent un exercici de reflexió: jo també sóc un soldadet valent, pensa mentre posa aquelles marxes que van al revés del món. Fent el camí que tantes vegades havia fet amb els pares, se sent com si fos encara el nen petit del cabells rossos i els pantalons acampanats. A vegades està a punt de caure-li alguna llàgrima, una mica d’emoció, una mica de nostàlgia. Apropa la mà a la de la noia, i li acaronava lleugerament, amb absoluta discreció. Ella li pregunta quant de temps falta per arribar; cinc minuts i ja hi som, li diu. I se li escapa un somriure infantil per sota el nas. Tots dos saben que, en realitat, no falten cinc minuts.
I quan arribin, ell intentarà dissimular la seva emoció i les seves ganes de córrer. Amb timidesa, buscarà algun moment per escriure alguna paraula a la seva llibreta de relats, d’històries, de records. I es perdrà, com feia de petit,entre el camp de gira-sols. Fins que senti gana.
