Quan avui tornava cap a casa, ficada dintre d’una chapa absolutament
suïcida, llegia gairebé desesperada la història d’aquell jove, jove i
profundament enamorat, que entre por i valentia sortia de la Barceloneta per
lluitar a la batalla de l’Ebre. Llegia aquesta història i les llàgrimes li
feien uns sotracs que no la deixaven ni respirar. Al seu voltat, tot de gent estranyada,
la mirava amb curiositat. El noi de la seva dreta, discretament, li ha dit si
volia compartir amb ell la història que estava llegint, dient-li que així ell
també coneixeria la seva religió.
Perquè en aquest país no ploren mai? No és la meva religió, és la història
de la meva terra i em portaria moltes
hores explicar-la.
I és que després de deu dies tan intensos, marxar de casa ha estat la clau
per poder tornar-ne tranquil·lament, reconciliada amb aquest espai de pau i de
família. Quan el trajecte ha acabat i ha pogut alliberar-se d’aquell espai tan hostil
en el que no hi ha amics però tampoc enemics, s’ha trobat el poble buit. Tant buit,
que l’única botiga que obra els diumenges estava tancada. Ha enfilat el camí
cap a casa, aquell tros de carrer del que ja en coneix tots i cada un dels
racons i dels secrets, esperant no trobar-se a ningú que li interrompés aquesta
pau de diumenge(en aquest país, això de no ser interrompuda és gairebé
impensable).
Els rituals de sempre: obrir la porta, mirar si hi ha electricitat, mirar
si l’aigua funciona i saludar als veïns, que estaven preocupats després de
tants dies lluny del poble. Aquesta pau retrobada i aquesta sensació de
reconciliar-se amb el seu espai, han estat meravelloses. Recordava els darrers
deu dies, més o menys, i la potència de tot el que ha sigut.
La vida a Manhiça és una vida en pau, tranquil·la i familiar. És despertar-se
amb el gall que canta abans que soni el despertador. És treure el cap per dir
bon dia als veïns i fer un gran passeig quan encara tothom s’està despertant. És
no tenir electricitat quan la necessites, ni aigua quan et vols dutxar. És aprendre
moltíssimes coses noves. És rebre gent que marxa, i aprendre a fer que els
comiats siguin cada vegada menys dolorosos. És compartir-ho tot amb uns pocs
que es converteixen en indispensables. És que no funcioni internet quan algú t’espera
a l’altre costat de l’ordinador per dir-te que et troba a faltar.
Ningú va dir mai que la vida a Manhiça podria ser tan bonica i tan
esgotadora, i que potser, aquesta combinació, és el que la fa una petita
bombolla plena de boniques contradiccions.
