He posat fotografies noves per la casa. He arreglat la porta que des de
sempre havia estat trencada.
He amagat la roba d’abric i ja he tret la més
lleugera. He posat els llibres a les prestatgeries, i hi tinc els llibres nous,
els de poemes, els d’històries antigues, els de teatre. I he començat amb la
prestatgeria dels libres que ja he llegit. Jo confesso que m’agradava la
companyia de les mil pàgines. Trobo a faltar a l’Enric, la casa està més buida
i molt més sola, i hi falta revolució. I al Guille, que ho fa tot somrient.
He escrit al Pau, perquè totes les coses importants de la vida m’agrada
compartir-les amb el Pau. Em diu que estigui tranquil·la i que tot anirà bé. Llegeixo
els contes que parlen d’esport, i em cauen llàgrimes quan neix la Noa. Ipseidad
em fa venir ganes de tornar a escriure alguna cosa, perquè Ipseidad em
fa recordar aquelles estones tan i tan boniques.
I certa tranquil·litat m’omple avui el cos perquè demà tot pot canviar,
però jo faré tot el meu camí com cada matí, i diré “bom dia, tudo bem?” a tota
aquella gent que ja sap qui sóc, que ja coneix el meu nom, i sap on vaig i on
visc. M’asseuré en aquelles incòmodes cadires mig trencades, i com cada dia intentaré treballar. Després,
segurament, em quedaré sense energia i no podré acabar res del que hagi
començat a fer. I potser baixaré a Maputo i em trobaré amb la Miri, que no hi
ha res que em faci més il·lusió avui. I agafaré aire, i l’abraçaré i li explicaré
moltes coses i li faré moltes preguntes, moltes. I em donarà el meu llibre nou,
per la meva prestatgeria de nova creació. I potser em poso molt i molt trista
quan el llegeixi, però si ho faig pensaré en Lisboa.
Deu ser que la vida és una mica això, suposo. Intento estar molt atenta a
totes aquestes senyals que tinc, intento saber agafar-les i pair-les, sobretot,
amb una mica de tranquil·litat.
L’Àfrica és el paradís de les contradiccions, no hi ha res prou senzill ni la
complicació és mai massa, sempre pot ser-ho més.
