Tot just tocaven les 18 quan arribàvem a la terrassa del bar i demanàvem la primera Estrella. Ha estat la primera Estrella de la primavera, la primera terrassa de la primavera, les primeres converses sense fred.
És més, avui han estat les primeres cerveses amb les noves persones que conformen una nova part de la meva vida. I penso com de curiosa és la vida, que em porta a prop de gent que, potser, o probablement, no hauria conegut mai si no hagués vist aquella oferta de feina, si no hagués enviat la meva proposta que la persona de recursos humans es va mirar amb bons ulls, i que em va trucar un bon dia, en un bon moment, mentre passejava amb la Berta buscant respostes a preguntes difoses; que no sé quin feeling inexistent va trobar que teníem a la primera entrevista i com vaig suportar les casi quatre hores de la segona entrevista...
Perquè si tot això no hagués passat, avui no hagués anat a fer la primera Estrella de la primavera, ni sortiria cada dia al matí amb energia i un somriure. Perquè si tot això no hagués passat, jo no sé a quina part del món estaria bé. Ni sé amb qui hagués fet la primera cervesa de la primavera.
I no són apassionants totes les incerteses de cada dia? Despertar-me i mirar per la finestra tot esperant que faci fred, o calor. Observar amb curiositat i poca discreció la noia dels cabells llargs que cada matí està posant les cadires de la terrassa. El cambrer que just quan agafo la moto em diu: Bon dia! amb un català forçat, cada dia de la setmana. El Rafa, que porta samarreta de màniga curta tot l’any, que són 12 mesos, i sap més de la gent que la mateixa gent ( no se’n perd ni una!). Cada dia, des de fa uns dos anys.La Montse, que prepara dues camamilles cada dia després de dinar, la seva i la meva. I la Raquel que no falla mai i m’envia el seu e-mail de bon dia. I així passen els dies, amb somriures i coses boniques que fan que la feina sigui un lloc distret i les parets de la biblioteca no se’m caiguin a sobre.
I ben mirat, aquí a casa, no s’està tan malament ara per ara.
