Esperes a la mateixa hora de sempre, al lloc de sempre, amb l’emoció de sempre. Les mans a la butxaca i la bufanda que et tapa fins el nas. Fa fred, i és tard. Fa hores que no hi ha llum al carrer i observes la gent que busca lloc per entrar a sopar, o els més vells que ja van cap a casa a descansar i escalfar-se. Estàs tan nerviós, que ni sents el fred.
Treus el telèfon de la butxaca amb molta discreció, veient-te a tu mateix com un adolescent que espera impacient a la noia el dia de la primera cita. Estranyament ets puntual, com si de cop haguessis après a gestionar el temps dels rellotges que no tens, justament perquè no t’agrada saber si arribes aviat o tard i si ella arriba aviat o tard. Et passen pel cap escenes en blanc i negre, com les de les pel·lícules que només et mires per parts i que tant et fan plorar. Tens un neguit a dintre que t’agrada, que et dóna energia.
La sensació del temps passa lentament i llavors, veus que el cotxe arriba i queda mal aparcat al lloc de sempre.
Somrius i hi puges.
I a partir d’aquí, només recordes poesia.
Moldava.
