Aquest diumenge ha estat fred. Ara el brou s’escalfa a la cuina, i jo des d’aquí, sota el llum de taula, envoltada de la manta vermella, sento l’olor que s’escapta entre la porta que tanca malament.
Al carrer no se sent gent, i, fins i tot, sembla que les campanes de Santa Maria del Mar resten silencioses. L’escalfor de l’estufa, que, molt saviament el Quim em va regalar tot just quan el fred començava a arribar, m’ajuda a sentir-me segura entre aquestes parets. Avui escric paraules sense sentit, frases senceres que no em porten a res nou. Discursos vells, apresos i ja inservibles. Esperava que el meu pols insegur em sorprengués amb noves paraules. Però no ho fa.
El Cesk em fa una mica de companyia. Molt de fons, cançons escollides per diumenges freds.; per aquest diumenge fred. El telèfon no sona, els poemes no serveixen, els viatges imaginats queden lluny, els somnis són mentides i les paraules records.
Apago el foc. Avui no hi haurà cap història bonica abans d’anar a dormir, de nòies mb grans somriures, de paisatges africans…
I escriurem que no ens pendran mai més la vida.
m'agrada...
ResponEliminaÉs una imatge quotidiana i melancòlica, comparable a una birreta en un bar antic de la ciutat fent petar la xerrada... A que em recorda aquesta segona imatge? ;) Un petó poetissa!
ResponEliminaVol dir que un bar vell del Gòtic ens espera per cambiar el món.
ResponEliminaParla amb en myosei, que va a concerts de música clàssica els dilluns;)