Estamos juntas.

L'Àfrica no és pas un continent fàcil, i encara menys quan ets una dona valenta i forta i saps el que vols. Quan et despertes cada dia sabent que tens ideals i que vols lluitar. L’Àfrica no és un continent fàcil, quan ets africana.

Avui em truca plorant. La seva, ara, sí que és una vida més complicada. Ha lluitat fins el final, fins que s'ha quedat sense forces. Ha lluitat i ara no té res més: el preu de la lluita.

Recordo quan la vaig conèixer, i com ens vam anar fent l’una a l’altra. Mai se li acabava l’energia i la força. M’organitzava les reunions i m’ajudava quan no sabia dir alguna cosa. Acabàvem al matí i seguiem per la tarda, fins al vespre. I després al Miramar, a pendre una 2M amb la brisa del mar que a mi em despentinava. Portava el cotxe amb seguretat ( cosa que a Maputo és bastant complicat, val a dir-ho), i em deixava a la porta de casa: fins que no havia entrat a dintre no sentia com arrencava el cotxe i marxava.

M’ha portat a tot arreu, amb tota la gent que és la seva vida. L’he portat a tot arreu i sé que ens seguirem acompanyant per molt de temps.

Ella sempre em diu que sóc la seva millor amiga blanca, a minha blanquinha em diu. Sens dubte, ella és el meu àngel de la guarda a l’altra banda del món. La trobo a faltar, cada dia d’hivern en aquesta ciutat. I ens enviem llargs emails i tenim llargues converses.

No li queda res més que la idea de que ella val, de que ella és, de que ella pot. I això és el que la fa única i màgica. I encara més al seu país, una terra encara amb massa tabús i impediments.

La Carmen va ser un gran descobriment a la meva vida, i avui m’agradaria poder donar-li una abraçada i dir-li que tot anirà bé; convidar-la a sopar al pis i fer-li un pà amb tomàquet.

Jo visc a Barcelona. Una ciutat, ara, freda. Una ciutat on la gent es queixa i renega del que no té. Ella viu a Maputo. Una ciutat plena de forats al carrer, de somriures gratuits, de gent venent fruita al per pocs meticaes, de poca llum i molta vida.

Estamos juntas, querida...