A la porta de casa

Ara ja és tard per despenjar el telèfon. 

No se sent res al carrer, tan sols algun ocell que, mig perdut, busca on arribar. No té rellotge per saber l’hora exacte, però es guia per la llum i pel que sent més enllà de casa seva. I estirat a l’hamaca de la terrassa, es pren una copa de vi lleugerament fresca, sense tenir massa clar si li ve o no de gust. Però ho fa. I pensa que porta dies i setmanes fent les coses sense tenir massa clar si en té ganes o no. Recorda que l’altre dia tenia ganes de trucar la Paula i no ho va fer. 

La posibilidad de una isla. El va llegir ja fa temps, en un viatge de somnis. Un dels regals més encertats que recorda li hagin fet ( no, no li agraden els regals del perquè toca).

L’agafa i el toca, l’acaricia com si d’un ésser viu es tractés. No l’obra, perquè el que necessita d’aquest llibre no són les seves línies, només en vol les sensacions.

Hi ha alguna cosa més misteriosa que llegir un llibre sense obrir-lo?

Passa una bona estona així. El silenci es va desfent entre els records, entre pensaments i emocions que no li són noves. És com si recordés què hi ha més enllà d’aquella hamaca.

S’aixeca. Obre el llibre per una pàgina a l’atzar. T’estimo, escriu amb bolígraf blau, i en un paper usat hi posa alguna cosa més. Surt de casa sense hamaca ni copa de vi. El llibre embolicat, a la butxaca dreta;  i el paquet de tabac a la mà.

Vull que tu també puguis llegir aquest llibre sense obrir-lo. I ens retrobem en el món dels somnis.

I vol pensar que mai ningú li deu haver deixat un llibre vell, amb una nota vella, a la porta de casa.